Surant, surant...
...quan era petita i el meu germà i jo teníem vacances de 'cole' a l'estiu, sempre em preguntava perquè els meus pares no en feien, de vacances. El pare em deia: -Viure a la Cala és com fer vacances tot l'any, nena!- i jo m'ho creia..., clar...
Abans que la tia Teresa li donés al papa la Figuereta, els diumenges eren com una aventura. Tots quatre pujàvem al 4L Súper de tres marxes i enfilàvem cap a la platja amb tauleta de càmping, quatre cadires, un fogonet de gas, neveretes ben plenes, para-sol, tovalloles, sillonet de platja, flotadors..., i ves a saber quantes coses més.
En arribar a lloc, el papa deixava el cotxe sota l'ombra dels pins i entre tots agafàvem tot el necessari per passar unes hores a la platja. Només arribar, esteníem tota la paradeta i la mama ens empastifava a tots ben bé amb Nivea, la del pot blau, després se'n posava ella.
El papa marxava amb fitora en ma, ganivet tipus Rambo aferrat a la cama amb unes corretges de goma i una bosseta de sàrsia lligada a la cintura.
Al cap d'un hora, o dues, arribava amb alguns pops, una escorporeta i algunes potes i cornes i ho deixava a l'ombra dins d'un poalet amb aigua i la canalla de la platja ens entreteníem amb les potes xucladores dels pops. Llavors agafava un altre poal gran, d'aquells de fregar i tornava a marxar una hora o dues més. Tornava carregat de musclos i llavors era quan tocava plegar i tornar cap el cotxe.
Havent passat tot el matí a la platja tots teníem una gana ferotge. Mentre la mama anava parant carmanyoles sobre la tauleta de càmping, el papa bullia els musclos, les cornes i les potes... Encara tinc retinguda a la memòria l'olor del marisc barrejada amb la dels pins. Suposo que és una d'aquelles petites coses que mai s'esborra del disc dur.
Dinàvem sota els pins i, després, mentre mon germà i jo jugàvem a les lloses de pedra, amb branques, còdols i el que fos, els pares feien, tranquil·lament, la migdiada.
Aquestes eren les vacances dels meus pares -i les nostres- D'aquesta manera ens vam fer grans, pensant que vivint a la Cala, qui necessita vacances?
Si tot fos tant senzill...
Noia, jo no tinc aquests records que tu ara ens expliques, el viure lluny de mar no comporta aquests permisos... sento que deu ser preciós d'aquest ambient que contes. De casat anàvem per baix al delta amb el primer cotxe que tinguérem, un Dyane, per a gent encantadora, i amb la mestressa i canalla ...
ResponEliminaAvui, solets els dos a casa, el noi i família son a Finlàndia , ell a còrrer el campionats del mon d'atletisme sènior, i la filla a Rasquera, poble del gendre que fan la festa major. Però m'alegra recordar moments com ahir la Carme em deia dels Pirineus... En fi que no vull fer un post aquí.
Es podria dir GLORIA DOMENECH LA QUE BUSQUEM?Fins un altre ratet. Anton.
quin lloc de privilegi
ResponEliminaEts propietària d'una Cala!! Ja sabia jo que havies de ser algú molt important jejeje...
ResponEliminaLlàstima que al final es presenten intrussos!!
El primer vídeo, amb el so de l'aigua és absolutament relaxant :-)
Genials els records de petita, les imatges, les olors...
Els meus records de petita són de muntanya :-)
Nenaaaa!
ResponEliminaM'encanta! És una cala secreta!!
Buenooo, la meva fantasia vola, ideal per a encuentros romàntics, jejejjeejejejeje!!!
Els videos m'han agradat molt, sobretot en el que parles tu.
De petita jo vaig anar poc al platja amb els meus pares, a la meva mare no li agradava.
El que feiem els dimenges per la tarde era anar a donar una volta en lo 2cv pels arrossals.
Besitos!
Anton, aquí pots fer post i el que vulguis, faltaria més! Èren altres temps..., potser més bonics perquè els recordem, o els volem recordar així. Les famílies, amb el temps, es van disgregant físicament, és normal i ha de passar, però sap greu, eh? Gràcies per venir!
ResponEliminaDoncs ho tens a toc de pedra, Jesús! Tu mateix ;)
Més voldria Assumpta! Però aquesta cala que estem gaudin aquest estiu és efímera. El seu estat natural no és amb sorra, sinó que tot són roques cobertes d'aigua. Algún espigó o alguna cosa hauran fet per a que els corrents hagin portat sorra fina i daurada de les nostres platges de més amunt per a que s'hagin fet aquestes dues caletes cap-i-cuades.
Eva..., no sé si t'hauràs fixat, però amb el "tele" de la càmera, es veuen a la perfecció les sitges d'arròs i la farola de la Punta del Fangar.
I no és poc xulo passejar pel Delta amb les super-suspensions del 2CV o del Diane 6 para gente encantadora, com fèien l'Anton i família o vosaltres i ton pare? Apa que no devieu xalar ni res...! ;)
Ai, Anton, que se m'oblidava..., conec una Glòria Domènech, però no és de la Torre... catxins la memòria dels nassos...!
ResponEliminaquina caleta més xula, trini! los vídeos que fas m'agraden molt i és un gustet sentir-te la veu.
ResponEliminavivint a la cala i treballant com treballeu, teniu ben poquet temps per a fer vacances, però... lo poquet temps lliure que teniu, veig que el sabeu disfrutar.
una abraçada, carinyeta
Un post molt maco Trini, igual que el poble, jo el conec una miqueta ja que el meu marit era d’aquí , segur que a la seva família els hauràs sentit anomenar l’avi era el “Andreu Llambrich”, en un altre temps passava els estius a l’Almadrava i veníem quasi cada dia a l’Ametlla, ara vinc alguna vegada a dinar, soc una fan de “el Poniente”, potser algun dia ens coneixerem... tens una botiga?
ResponEliminaAi iruna, nineta, fem lo que bonament podem. Hi han hagut anys que ni porposant-nos-ho aconseguíem anar tots els diumenges a la platja, però aquest any hem de dir que el temps ens ha acompanyat en cada cap de setmana i ho hem pogut fer, sense peresa i amb moltes ganes. Gràcies per lo de la meva veu, però ja sé que no té remei i tinc una veu de pava que tira p'atràs jejejejej
ResponEliminaJaka, preciosa, a ca la kika t'he respost, però no el fa res repetir-ho aquí, perquè m'he posat molt contenta.
Si lo tio Andreu (és així com li deien a la Cala, "lo tio") era avi del teu home, vol dir que el teu home era família de la Maria Tello. Buf! El món és ben bé un mocador!
Jo vaig néixer al carrer Andreu Llambrich i és en aquest carrer on tenim el negoci familiar. A més..., fa uns quants anys, vam comprar una casa molt vella que hi havia davant de la nostra botiga i fent neteja de dintre ens va sortir el recordatori en memòria de l'Andreu i d'altra gent que van executar en temps de guerra i la guardem com un tresor.
Estic en un ordinador de "prestao" i no sé què passa que nopuc veure les fotos. Però el text ja m'agrada molt... records bonics.
ResponEliminaBones vacances de tot l'any a la Cala!
Ohhh... Carme..., són Youtubes. A veure si demà...
ResponEliminaDe menuda anar a l'Ametlla algun cop durant l'estiu era una tradició. Normalment anavem a l'Ampolla o a La Ràpita. I sortir fins més amunt (que per mi ja semblava que era molt lluny), era tota una festa. Tinc molts bons records de lo bé que mos ho passavem i amb poquetes coses.
ResponEliminaLo de la Nivea era una tradició jajaja. Ara mos hem tirat al Natural Honey per la mosca negra :)
I feiem bocates de truita, què bons què eren!
Quan vaig arribar a Tarragona, la primera vegada que vaig anar a la platja quasi me dóna un yuyu, acostumada a platjes així tant íntimes. Ara ja m'he acostumat, però quan tenim temps busquem algun raconet així.
I bona raó tenia ton pare, no calia anar de vacances tenint un lloc així :)
Avui he descobert el teu bloc i m'ha agradat. Em tindràs de visitant.
ResponEliminaUna cala magnífica. Un somni!
Ai BAJOQUETA..., no sé que dir-te... Potser aleshores ja m'estava bé la sentència del papa, però hores d'ara, si no em puc agafar una setmaneta per canviar d'aires m'ho passo fatal! Tanta mar, tanta mar..., necessito muntanyejar :)
ResponEliminaGràcies per la teva visita, NÚRIA. Déu n'hi do la de blogs que tens, eh? M'he tornat lela anant d'un lloc a l'altre. Molt interessants, però, eh? Tot s'ha de dir! ;)
M'han vingut al cap moltes coses al llegir el teu escrit.
ResponEliminaLa llisera on anavem a fer cornes, que ara ja no hi es, perque s'ha posat arena al damunt i s'ha fet platja, i un cistell de vimet marró fosc amb una plats blaus, que tiraven més a quadrats que a rodons.
I la foto dels nens amb els povals al cap...
Recordo la cistella, però els plats no. Diguem que a mi m'interessava més el contingut que el continent ;)
ResponEliminaSi trobes la foto dels dos amb els povalets al cap, l'escanejo i la penjo.
Ai Amo..., quins temps...! :)