M’he fet del fèisbuc!

Surant, surant...

...sí, així és! La carn és dèbil i finalment he acabat claudicant.

Estimats companys i companyes: -M’he fet del fèisbuc!

La cosa més o menys ha anat així: com que anar a córrer o al gimnàs és massa cansat, deixar de fumar ja ho vaig fer fa 9 anys i, hores d'ara, ja tinc assumit que no m'aprimaré mai, per aquest nou any, l’únic propòsit mitjanament viable que em quedava per escollir, era fer-me del fèisbuc. I ve’t-ho aquí que ja sóc un engranatge més dintre de l’arma de destrucció massiva.

Això és brutal, amics meus..., de cop i volta haver d’assumir i de filtrar tanta informació ha estat quelcom superior a les meves forces, i des del primer dia de l’any que m’hi vaig ficar, fins a dia d’avui, no n’he tret aigua clara, estic realment esgotada.

Quants murs!

Quants grups!

I sobre tot: -QUANTES COSES PER XAFARDEJAR!!!

Que sí! Que resulta que tot déu té fèisbuc! Només faltava jo!!!

I a partir d’aquesta darrera afirmació i ja veient el monstre des de les seves entranyes, es confirma un nou dubte existencial dels meus, que em referma en la teoria de que el fèisbuc no pot ser altra cosa que un arma de destrucció massiva, que acabarà amb tota la humanitat per pura desesperació, a força d’acceptar, ignorar o deixar a la “saleta d’espera”, aquest nou contacte que “t’ha demanat relacions” i no saps qui és; o pitjor encara..., SÍ que saps qui és, però punyeteres ganes tens de veure qui són els seus amics, ni els amics dels seus amics, ni de saber que fa deu minuts que s’ha afegit al grup: “siguem 3.467.239.142,50 que ens agraden els ous ferrats amb la voreta cruixent”, i que a sobre et convida a formar part d’aquest grup...!

I que tu dius: -Que no...! Que a mi els ous ferrats no m’agraden..., ni amb voreta, ni sense...! Deixa’m estar, pesat!

I que juga als blocs i al biotrònic i que cada cop que ho fa, et diu la puntuació que ha tret, per a provocar-te i que li tinguis enveja i et posis tu a jugar i miris de superar-lo, o que quan no sap que fer, es passa el dia enviant petons, que si de maduixa, que si de xocolata... i no només veus els que ell envia, si no que a més has d’aguantar la ratllada de tooooooootes les seves “amistats” (tot ties, és clar) que li tornen tooooooooots els petons que ell ha repartit abans.

Però no, no passaran ni dos dies que, si no aquest, un altre “amic”, o que, com a mínim i molt abans del fèisbuc tu pensaves que ho era, et convida al grup “els lactarius deliciosus de pot, vénen de Sòria” i amb això que ja et qüestiones si hauries d’ignorar aquests "amics-plom", o potser seria millor que fossis valenta i prenguessis la decisió més dràstica i radical, però sense dubte la més efectiva: esborrar-te del fèisbuc!

I davant d’aquest dilema, d’aquesta controvèrsia, és quan un es col•lapsa i sobrevé un esgotament neuronal que el condueix irremissiblement a un estat catatònic i acaba esdevenint un vegetal.

Perquè el fèisbuc és com una drogaína cibernètica i quan un hi accedeix per primer cop, rep un “xute” psicològic brutal que provoca un auto-replantejament del modus vivendi i operandi, absoluta i exclusivament al voltant del fèisbuc.

Sort que no tots els “amics” del fèisbuc són hiperactius. Hi ha gent tranquil•la que utilitza l’eina amb seny, que es dedica única i exclusivament a mirar! I d’aquests és el futur! Dels que només miren! Recullen informació de primera ma i en el seu estat més pur. Per a què? Ahhh... A mi que no m’ho preguntin, que jo sóc del sector inquiet/emprenyador, perquè aquestes coses, en el fons m’agraden, és el súmmum de l’exhibicionisme i com a bona Lleó, m’ha d’agradar, no fotem...

I arribats aquí, mentre reflexioneu sobre la meva experiència, si cal, vaig a connectar-me al fèisbuc, que fa deu minuts que no hi sóc i segur que tinc set-cents “suggeriments” d’amistat i de passada ho remataré buscant unes quantes víctimes de les que en conservo el nom, i a qui m’encantaria donar-los-hi la vara i convidar-los al grup “siguem 150.932 que demandem al cirurgià plàstic de la Belen Esteban”.