Sempre en surada

SI US PLAU, AJUDEU-ME EN LA MEVA IGNORÀNCIA I DESINFORMACIÓ - Article de Marta Fondevilla Pla, veïna d'Ascó

2010-03-18T18:05:00.001+01:00

Surant, surant...
...avui he llegit aquest article tant interessant i ben escrit, en el Blog de la CANC.

Els asconencs partidaris de l’MTC ens diuen, als qui estem en contra, que som ignorants i estem desinformats. És per això que com a asconenca us demano si us plau que m’ajudeu, des de la vostra profesionalitat i objectivitat periodística, tot rebatent les qüestions en les quals vaig errada o bé difonent la informació en cas que aquesta sigui encertada.

Els interrogants són molts però aquesta és una qüestió de gran transcendència i crec que resulta necessari que algú ens doni llum als que ens oposem al MTC.

1.- És cert que el model holandès de Habog, establert com a referència per a l’MTC espanyol, només acull els residus nuclears d’una única central nuclear i calgueren 15 anys per assolir el consens necessari? Per què es copia el disseny de les instal·lacions i, en canvi, s’obvia per complet el procediment de consens? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

2.- És cert que el projecte d’un MTC a l’estat espanyol es coneixia des de l’any 2006? És cert que l’Ajuntament d’Ascó va comprar els terrenys per a l’emplaçament de l’MTC l’any 2007 perquè aquests ja fossin de titularitat municipal quan arribés el moment de presentar la candidatura? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

3.- Si l’anterior punt resultés cert, no tinc altre remei que preguntar: És cert que l’alcalde d‘Ascó menteix quan diu que no hi ha hagut temps per a fer una consulta popular als veïns dels municipis i comarques afectats per la implantació de l’MTC? El consistori ha tingut temps de buscar l’emplaçament, comprar els terrenys i fer tot el necessari per a complir els requisits d’una candidatura i, en canvi, segons el Sr Vidal no ha tingut temps de preguntar què en pensen els veïns d’Ascó i els de la resta del territori directament afectat. Aleshores us he de preguntar: Quin és el temps necessari per a organitzar una consulta popular vinculant a 3 comarques? Els tràmits d’organització duren més de 4 anys? He de creure que l’ocultisme en tot aquest afer ha estat deliberat? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

4.- Està generalment admès que la repercussió d’una instal·lació com l’MTC ultrapassa els límits municipals, aleshores Per què es va deixar la decisió de presentar candidatures en mans dels ajuntaments? I preferentment en mans d’ajuntaments totalment dependents del sector nuclear? Els que van establir els requisits, van fer-ho així perquè era la única manera d’aconseguir emplaçar l’MTC en algun raconet d’Espanya? Si l’organisme competent en l’afer de les candidatures hagués estat supramunicipal o bé s’hagués demanat com a requisit imprescindible el consens territorial, haurien aconseguit que es presentés alguna candidatura, encara que en fos una de sola, en tot el territori espanyol? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

5.- Seguint amb el sospitós interès en assignar aquesta competència als ajuntaments, no serà que la Generalitat de Catalunya queda en una situació molt còmoda al no tenir aquesta competència cremant-li a les mans alhora que li permet pronunciar-se en contra? Podrà la Generalitat evitar que es materialitzi un projecte sobre el qual no en té la competència? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

6.- Ja em corregireu si vaig equivocada, però segons l’alcalde d’Ascó l’únic motiu per a presentar la candidatura d’Ascó al MTC són els llocs de treball, ja que va dir que no ho feia per la directa injecció de diners. De quins i quants llocs de treball estem parlant? La construcció d’unes instal·lacions tan modernes no la realitzarà grans empreses constructores amb potencial econòmic i de personal suficient per a optar a l’adjudicació d’una obra de gran envergadura? Els 300 llocs de treball i la dinamització econòmica que es generi durant la fase de construcció no serà un bluff? No serà una bombolla que es desinflarà quan acabi la construcció ja que en cap cas es tracta de creació de llocs de treball permanents? Tornant al model holandès, no són una cinquantena el personal que treballa en el magatzem de residus nuclears d’Habog? Seran també una cinquantena els llocs de treball permanents que es crearan en l’MTC d’Ascó? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

7.- Els llocs de treball permanents a l’MTC, estan reservats als veïns empadronats a Ascó? Se’ls hi permetrà l’accés a veïns de pobles propers com Vinebre, Flix, La Fatarella, Garcia...? Quins seran els criteris de contractació si és que aquests estan establerts? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

8.- Seguint amb els llocs de treball, cal parlar del centre tecnològic associat. Per la seva naturalesa, es dedueix que la major part dels treballadors d’aquest centre seran científics i investigadors del sector i les tecnologies nuclears. Aleshores pregunto: Quants científics i investigadors aptes per a treballar en un centre d’aquestes característiques tenim a Ascó i rodalies? 2, 3 potser 4? Així doncs, a quants llocs de treball permanents podran optar els veïns d’Ascó i del territori en el cas concret del centre tecnològic? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

9.- Finalment, ens queda el parc empresarial (abans sempre se l’havia anomenat polígon industrial, oi?) Doncs de parc empresarial Ascó ja en té un!. El que ens ha passat és que, tot i l’efecte crida d’oferir les millors avantatges i comoditats de la zona, cap empresa ha volgut venir de fora a ubicar-se en el nostre polígon industrial. En canvi, els polígons de les poblacions veïnes com Flix o Móra van tenir molt d’èxit amb la ràpida implantació d’empreses i centres comercials. Per tant, quina ha estat la causa del fracàs tan estrepitós del polígon industrial d’Ascó? Serà per la presència de 2 centrals nuclears al municipi? Serà que costa de vendre un producte on a l’etiqueta hi posa “fabricat a Ascó” o bé “embotellat a Ascó” ? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

10.- Veient el paisatge desolador que dia rere dia i any rere any oferia un polígon industrial amb les parcel·les buides, l’Ajuntament va fer-hi construir unes naus industrials. D’aquesta manera ja no feia un efecte tan tètric i a més podia llogar-les a empreses interessades. Però un altre esforç en va, encara que es donin les facilitats màximes amb naus ja construïdes i llestes per a ser ocupades, seguim sense rebre cap empresa que provingui de més enllà dels límits municipals del propi Ascó. Per tant, si en molts anys cap empresa ha volgut venir a instal·lar-se a tocar de 2 reactors nuclears, qui voldrà venir quan a més hi hagi l’MTC amb residus nuclears d’alta intensitat? Quina empresa que no sigui del sector nuclear s’hi instal·larà? Aquest és el polígon industrial que ens ha de portar la gran diversificació que segons el Sr Vidal ens permetrà sortir del monocultiu nuclear? Els representants empresarials que han aparegut als mitjans recolzant candidatura d’Ascó ens poden garantir que aquest segon polígon industrial no seguirà l’evolució tant tètrica i frustrant del primer? No seria enganyar o, si més no, manipular el fet d’oferir a la gent l’al·licient d‘uns llocs de treball ficticis en un nou polígon industrial destinat a ser una esplanada de parcel·les buides? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

11.- Vista la temporalitat de la fase constructiva, l’especificitat del centre tecnològic i la més que previsible inviabilitat d’un polígon industrial a tocar de 2 reactors nuclears i un MTC, pregunto: Serà cert que els llocs de treball de tipus permanent que podran ocupar els veïns d’Ascó i rodalies seran només aquella cinquantena corresponent a la vigilància i control de l’MTC? És aquesta cinquantena de llocs de treball el que ha de salvar el futur d’Ascó i de la Ribera d’Ebre i la gran oportunitat que no hem de deixar escapar a qualsevol preu? Disculpeu la meva insistència en la qüestió dels llocs de treball, però és important aclarir tots aquests interrogants ja que podrien fer trontollar l’únic argument que presenta el Sr. Vidal i els partidaris del sí per a que l’MTC s’ubiqui a Ascó.

12.- Donat que l’argument dels llocs de treball sembla molt feble, no serà la injecció directa de diners la principal motivació de la candidatura d’Ascó a l’MTC? No serà que calen molts diners per a mantenir els equipaments sobredimensionats que l’Ajuntament a anat construint en els darrers 20 anys? No serà que en aquest temps Ascó ha malbaratat molts milions d’euros i no els ha aprofitat per a aconseguir una diversificació econòmica real? No serà que la mala gestió durant més de dues dècades d’un ajuntament ric els aboca ara a buscar diner fàcil? No serà que la manca d’inversió per part de les administracions supramunicipals de la que es queixa l’alcalde és la mateixa manca d’inversió que ha esta practicant el propi Ajuntament d’Ascó de manera sistemàtica? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

13.- Veient la dependència econòmica que el municipi d’Ascó té de les centrals nuclears es podria fer un símil amb un nadó que inicialment depèn de la mamella de la mare per a sobreviure. A Ascó se li està acabant la llet de la primera mamella i ara busca una segona mamella on poder-s’hi enganxar, enlloc de ser valent i independitzar-se progressivament de la mare per a iniciar per si sol el camí cap a una vida adulta. No és això la conseqüència d’una sobreprotecció econòmica mal entesa i mal gestionada que, en cas d’enganxar-se a aquesta segona mamella que raja tan com la primera, condemnarà a Ascó a ser un nadó dependent per sempre? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

14.- Magatzem o cementiri? Es diu que la nomenclatura depèn de la durada, si és temporal cal dir magatzem i si és per sempre, cal dir cementiri. Si l’MTC el posen a Ascó, jo el veure per la resta dels meus dies i per tant, jo l’he d’anomenar cementiri. Ens diuen que és per a 60 anys però passat aquest temps, no ens diran que és molt perillós posar-se a moure milers de tones de residus nuclears i que és més segur deixar-los on estan per sempre, és a dir, per 200.000 anys o per 3.000 generacions? Complerts els 60 anys, quan l’MTC estigui ple, no ens diran que és millor fer una ampliació al costat i així continuaran tots els residus nuclears centralitzats? Quan això passi, a qui es demanaran explicacions i responsabilitats si el ministre, l’alcalde, la resta de regidors, el president de l’AMAC, etc, d’aquí ha 60 anys ja hauran traspassat? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

15.- Alguns dels alcaldes de la zona han donat suport a la candidatura d’Ascó, però he de preguntar: Aquests alcaldes parlen a títol personal o bé els seus veïns els han legitimat mitjançant una consulta popular? Tenen validesa, legitimitat o base democràtica les opinions d’aquests alcaldes? Si aquests alcaldes troben l’MTC tan fantàstic, per què no han presentat la candidatura dels seus propis municipis si només calia fer un ple de 20 minuts? Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

16.- Finalment, cal reconèixer que l’alcalde d’Ascó, el Sr. Vidal, és un gran comunicador, gairebé un monstre mediàtic. En el ple extraordinari en el qual s’aprovà l’acord per a presentar la candidatura a l’MTC, el Sr. Vidal va dir que “s’havia sentit molt sol”. És tan hàbil com a comunicador que sembla ser que amb aquest moment tan emotiu va arribar al cor de molts i, entre ells, suposo que també al dels mitjans de comunicació. Dic això perquè es va poder apreciar un canvi sobtat en el tractament de la notícia abans i després d’aquesta primera aparició pública del Sr. Vidal. Sembla doncs, que amb el seu posat seré i tranquil i, sempre vist des de fora, el Sr. Vidal convenç. Ara bé, els que coneixem la complexa realitat social i econòmica d’Ascó podríem discutir-li a l’alcalde cadascuna de les frases que va dir en el ple per tractar-se d’afirmacions tergiversades, manipulades, parcialment seleccionades o, finalment, en podríem dir mentides. En aquest mateix ple, l’alcalde es va omplir la boca amb paraules com: democràcia, solidaritat, coherència, responsabilitat, objectivitat i valentia. Però arribats ja a aquestes línies no hauríem de parlar d’un Ajuntament d’Ascó antidemocràtic, insolidari, incoherent, subjectiu, irresponsable i covard? No ha estat antidemocràtic i insolidari amb els veïns del territori i del seu propi municipi, al no voler fer una consulta popular? Pot ser coherent i responsable un ajuntament que des que ha tingut diners nuclears no ha parat de malbaratar-los? Pot ser objectiu un ajuntament i tot un municipi que, ara més que mai, depèn econòmicament del sector nuclear? És valent enganxar-se a xuclar d’una nova mamella perpetuant així el model socio-econòmic de dependència?
Si us plau, ajudeu-me en la meva ignorància i desinformació.

Signa!

2010-03-16T00:55:00.001+01:00

Surant, surant...
... seguim necessitant el suport de tothom!

SIGNA LES AL·LEGACIONS CONTRA EL CEMENTIRI NUCLEAR!

Sisplau..., es fa en tant sols un minut.

Si no vols més merda nuclear a casa, signa les al·legacions! Clica!

Blog de la CANC

Sergi Saladié al Cafè de la República

2010-03-04T20:16:00.000+01:00

Surant, surant...
...paga la pena escoltar en Sergi Saladié. El seu discurs és irrefutable.

Font: http://www.ivoox.com/sergi-saladie-03-03-10-audios-mp3_rf_225568_1.html

Diumenge 7 de Març, tothom a Móra!!!

2010-03-02T00:03:00.000+01:00

Surant, surant...

...Queden pocs dies per la manifestació de Móra d'Ebre!!

Hem de fer un esforç més per omplir els carrers de Móra el diumenge que ve!!!

Ànims que ho aturarem!!!

Hem de tornar a sortir al carrer, com ara fa deu anys, per defensar la nostra terra, per poder viure als nostres pobles amb dignitat i per no hipotecar el futur de les properes generacions.

Diumenge, dia 7, tots a Móra.

No en volem.

2010-01-23T10:46:00.000+01:00

Surant, surant...
no, gràcies! No en volem!

M’he fet del fèisbuc!

2010-01-12T13:03:00.003+01:00

Surant, surant...

...sí, així és! La carn és dèbil i finalment he acabat claudicant.

Estimats companys i companyes: -M’he fet del fèisbuc!

La cosa més o menys ha anat així: com que anar a córrer o al gimnàs és massa cansat, deixar de fumar ja ho vaig fer fa 9 anys i, hores d'ara, ja tinc assumit que no m'aprimaré mai, per aquest nou any, l’únic propòsit mitjanament viable que em quedava per escollir, era fer-me del fèisbuc. I ve’t-ho aquí que ja sóc un engranatge més dintre de l’arma de destrucció massiva.

Això és brutal, amics meus..., de cop i volta haver d’assumir i de filtrar tanta informació ha estat quelcom superior a les meves forces, i des del primer dia de l’any que m’hi vaig ficar, fins a dia d’avui, no n’he tret aigua clara, estic realment esgotada.

Quants murs!

Quants grups!

I sobre tot: -QUANTES COSES PER XAFARDEJAR!!!

Que sí! Que resulta que tot déu té fèisbuc! Només faltava jo!!!

I a partir d’aquesta darrera afirmació i ja veient el monstre des de les seves entranyes, es confirma un nou dubte existencial dels meus, que em referma en la teoria de que el fèisbuc no pot ser altra cosa que un arma de destrucció massiva, que acabarà amb tota la humanitat per pura desesperació, a força d’acceptar, ignorar o deixar a la “saleta d’espera”, aquest nou contacte que “t’ha demanat relacions” i no saps qui és; o pitjor encara..., SÍ que saps qui és, però punyeteres ganes tens de veure qui són els seus amics, ni els amics dels seus amics, ni de saber que fa deu minuts que s’ha afegit al grup: “siguem 3.467.239.142,50 que ens agraden els ous ferrats amb la voreta cruixent”, i que a sobre et convida a formar part d’aquest grup...!

I que tu dius: -Que no...! Que a mi els ous ferrats no m’agraden..., ni amb voreta, ni sense...! Deixa’m estar, pesat!

I que juga als blocs i al biotrònic i que cada cop que ho fa, et diu la puntuació que ha tret, per a provocar-te i que li tinguis enveja i et posis tu a jugar i miris de superar-lo, o que quan no sap que fer, es passa el dia enviant petons, que si de maduixa, que si de xocolata... i no només veus els que ell envia, si no que a més has d’aguantar la ratllada de tooooooootes les seves “amistats” (tot ties, és clar) que li tornen tooooooooots els petons que ell ha repartit abans.

Però no, no passaran ni dos dies que, si no aquest, un altre “amic”, o que, com a mínim i molt abans del fèisbuc tu pensaves que ho era, et convida al grup “els lactarius deliciosus de pot, vénen de Sòria” i amb això que ja et qüestiones si hauries d’ignorar aquests "amics-plom", o potser seria millor que fossis valenta i prenguessis la decisió més dràstica i radical, però sense dubte la més efectiva: esborrar-te del fèisbuc!

I davant d’aquest dilema, d’aquesta controvèrsia, és quan un es col•lapsa i sobrevé un esgotament neuronal que el condueix irremissiblement a un estat catatònic i acaba esdevenint un vegetal.

Perquè el fèisbuc és com una drogaína cibernètica i quan un hi accedeix per primer cop, rep un “xute” psicològic brutal que provoca un auto-replantejament del modus vivendi i operandi, absoluta i exclusivament al voltant del fèisbuc.

Sort que no tots els “amics” del fèisbuc són hiperactius. Hi ha gent tranquil•la que utilitza l’eina amb seny, que es dedica única i exclusivament a mirar! I d’aquests és el futur! Dels que només miren! Recullen informació de primera ma i en el seu estat més pur. Per a què? Ahhh... A mi que no m’ho preguntin, que jo sóc del sector inquiet/emprenyador, perquè aquestes coses, en el fons m’agraden, és el súmmum de l’exhibicionisme i com a bona Lleó, m’ha d’agradar, no fotem...

I arribats aquí, mentre reflexioneu sobre la meva experiència, si cal, vaig a connectar-me al fèisbuc, que fa deu minuts que no hi sóc i segur que tinc set-cents “suggeriments” d’amistat i de passada ho remataré buscant unes quantes víctimes de les que en conservo el nom, i a qui m’encantaria donar-los-hi la vara i convidar-los al grup “siguem 150.932 que demandem al cirurgià plàstic de la Belen Esteban”.

Bon Nadal Every Bodyyyyyyyyy!!! :)

2009-12-22T12:05:00.001+01:00

Surant, surant...
...ha arribat l'hora de felicitar tothom per Nadal. Desitjar-vos Bones Festes i que visqueu un nou 2010 ple de bones noves, de salut i feina (demanar per demanar...)
Espero que us agradi el petit show que he muntat amb les fotos del pessebre de casa, de les espelmetes que encenc, amb una musiqueta on la SGAE no tingui res a pelar i unes encertades paraules d'en Miquel Martí i Pol.
Salut per tothom!

Torró de la Chicdrack

2009-12-22T11:06:00.001+01:00

Surant, surant...

La Chicdrack ha fet torrons i ens ha donat la recepta del de rovell d'ou.

300 grs de farina d'ametlla
375 grs. de sucre llustre
4 rovells d'ou
125 ml d aigua

"Primer es fa l'almíbar amb l'aigua i el sucre, es treu del foc i immediatament hi tireu els 4 rovells d'ou a poc a poc, primer un i després un altre i un altre..., seguidament la farina d'ametlla, també molt progressivament, us quedarà com una pasta seca, no patiu, ara ho torneu a posar al foc (lent) i paciència. Anar remenant fins que us quedi una massa més consistent.
Seguidament ho poseu amb un motlle folrat amb paper vegetal i ho deixeu reposar almenys 5 hores.
I si el voleu cremar, un cop fred, hi tireu sucre pel damunt i amb un cremador el cremeu, i llestos! Bon profit!"

I ens ha deixat unes fotografies per a que veiem com li han quedat tots!

Hmmmm..., res a veure amb els torrons del súper!

Panellets de la CHICDRACK

2009-11-05T00:38:00.000+01:00

Surant, surant...

...la Chicdrak m'ha enviat les fotografies dels panellets que ha fet i que li han quedat de fàbula!

Ella ha compartit les seves fotos amb mi, i jo les comparteixo amb vosaltres.

Que les disfruteu!

Són realment apetitosos!

PANELLETS INSUPERABLES

2009-10-26T23:58:00.010+01:00

Surant, surant...

...he enllestit els panellets més aviat que les fotos de les vacancetes.

Però m'han sortit tant bons, tant bons..., que ho vull compartir amb tots vosaltres ja! De pressa i de seguida!

He titulat aquest recepta "Panellets Insuperables", així, amb aquesta arrogància i prepotència, perquè us juro que són els millors panellets que he tastat i he fet mai a la vida.

La recepta, evidentment, no és meva, la vaig escoltar en el programa "Tot és possible", de RAC1, en el cotxe, de camí cap a Tarragona. I vaig pensar que estaria bé, per un any, variar la recepta que sempre he fet. La cuinera Mireia Carbó, va explicar tots els secrets per a fer una bona i variada safata de panellets per Tots Sants i a mi m'agradaria molt compartir-la amb tots vosaltres.

La massa-mare consisteix en tant sols tres ingredients: farina d'ametlles, sucre llustre i aigua RES MÉS

Per exemple..., per 1/2 Kg. de farina d'ametlles, hi barrejarem 1/2 Kg. de sucre llustre i hi afegirem 100 g. d'aigua.

Jo vaig pastar 1kg+1Kg+200g d'aigua i un cop fet el repartiment entre pares, fills, germà i jove, ens han quedat quatre panellets comptats. Aquesta quantitat ens donarà uns 50 panellets (aprox.)O sigui que, si sou colla i llaminers, no tingueu por i ja podeu pastar 1,5 Kg. de farina d'ametlles, com a mínim i amb tooooota tranquilitat.

Aquesta massa es pot fer amb dies d'antel·lació. La Mireia Carbó fins i tot va comentar que pot aguantar una setmana.

Barregeu la farina d'ametlles i el sucre llustre en un bol, palangana o estri que tingueu per pastar, hi aboqueu l'aigua i aneu pastant. Al començament potser creieu que la massa és massa "terrosa" i que no us lligarà, però ni cas, i no hi poseu ni una gota més d'aigua. L'aneu treballant i, si us canseu, demaneu reforços, que un cop estiguin fets, ben bé que se'ls fotran tots, els panellets!

Feta la massa-mare, la emboliqueu en paper-film i la deixeu reposar a la nevera (des d'un parell d'horetes, fins a dies, ja us dic) Jo, concretament, la vaig tenir reposant 24 hores.

Ara és hora de plantejar-se les varietats. Jo us aconsello les mateixes que va explicar la Mireia i que han sortit delicioses. No poden faltar els tradicionals panellets de pinyons, però també els podeu fer de taronja, de llimona, de cafè-cafè, de cigaló, de codonyat, de xocolata, de figues al rom, etc.
Quan ja tingueu clar quantes classes de panellets voleu fer, traieu la massa de la nevera, feu amb ella un xurro ben gruixut i el talleu amb tants trossos com varietats de panellets vulgueu fer i escollim la primera, per exemple, els de pinyons:

Feu un xurro amb la massa que heu triat per fer els de pinyons, de la mida d'una llonganissa blanca (+ o -) i amb un ganivet en talleu porcions iguals -d'uns 2 cm- i en feu boletes.

Ara ve la tàctica infal·lible per a que els pinyons quedin ben enganxats al panellet, un al costadet de l'altre, i és la següent: En un bol hi bateu un ou amb rovell i tot i en un altre hi teniu tots els pinyons que preteneu utilitzar. Us mulleu una mica les mans amb l'ou batut, i us les fregueu , agafeu una boleta i la també la fregueu, agafeu un bon grapat de pinyons i fregueu de nou la bola com si li estiguéssiu donant forma un altre cop. Els pinyons que sobrin us aniran caient, però ja veureu com tots s'enganxen que és un goig -les vostres mans també s'enganxaran, és una mica -mooooolt- pringoset, però de tant en tant us les esbandiu i torneu a començar- Aneu distribuint els panellets sobre una safata amb paper d'enfornar i els pinteu lleugerament per sobre amb ou batut.

El forn ha d'estar a tope de temperatura i, malgrat la Mireia aconsella tant sols fornejar la part superior, a mi m'agrada que de baix també quedin un pel dauradets, així que els poso al mig i vigilo fins que agafin el punt daurat que m'agrada.

Si teniu turbo-multifunció, us aconsello que l'utilitzeu perquè així es forneja molt més de pressa.

Pels de codonyat,

Feu un xurro el doble de gruixut que pels de pinyons, hi feu un tall longitudinal per obrir-lo una mica, hi introduïu el codonyat i el tanqueu tornant a donar-li la forma de xurro. El pinteu amb ou i, si us ve de gust, hi podeu posar granet d'ametlla per sobre.
Aquest xurro es forneja sencer perquè així s'evita que el codonyat regalimi. Un cop fred, es talla en porcions de la mida desitjada.

Pels de gra d'ametlles amb xocolata negra:

S'ha de procedir de la mateixa manera que pels de pinyons. Un cop fornejats, es suca la part superior del panellet amb xocolata negra desfeta al microones a la mínima potència, que si no es crema.
Si els poseu a la nevera, la xocolata se solidifica ràpidament. Després els podeu treure.

Pels de cafè, ojo al dato!

Jo no sé a vosaltres, però a mi el gust del "nescafè" als panellets no m'agrada especialment. A part que queden els panellets d'un color tant fosc...!
Atenció! Us quedaran uns panellets de cafè requeteboníssims si a la massa que heu reservat hi poseu 1 culleradeta petitona de cafè molt, normal i corrent -natural, torrefacte o mixt, a la vostra elecció- ho barregeu bé a la massa, feu el xurro i el partiu a porcions iguals, com hem fet amb els de pinyons, granets d'ametlla, etc. Feu boletes que quedin un pèl ovalades i amb la part del ganivet que no talla hi marqueu un tall al mig, simulant un gra de cafè. En cap moment es nota que masteguis cafè.

Els de cigaló es fan igual-igual que el de cafè, però afegint-hi mitja culleradeta petita de brandi, rom, crema de güisqui, anís..., el que vulgueu (no més de mitja, que sinó se us deslligarà la massa) .

Es fa el xurro de la mida d'una llonganissa, com en els altres casos i es parteix en porcions de les que se'n fan boletes. Si voleu les podeu coure així mateix, però jo els vaig donar forma de tasseta. Un cop cuits els vaig emplenar de melmelada de maduixa amb unes gotetes de brandi. També es podria fer una gelatina amb qualsevol licor i posar-ne una porció dintre el forat.

Els de taronja em van resultar sorprenentment deliciosos:

Es ratlla la pell de taronja amb la part més fina del ratllador i s'hi posa una culleradeta de pell de taronja al tros de massa i mitja culleradeta de suc de taronja (no us passeu amb el suc, per allò de que no es deslligui la massa) S'amassa ben bé i es fa el xurro de marres, les particions, les boletes i, si voleu, li podeu donar forma de tarongeta. Ho pinteu amb ou batut i cap al forn!

Pels de llimona es procedeix com en els de taronja, però amb pell i suc de llimona, és clar!

Els doneu forma de llimona -allargats de les puntes- també s'han de pintar amb ou i es forneja fort.

I finalment vaig fer els de figues al rom (que han resultat ser l'estrella dels panellets d'aquest any):

El dia abans vaig posar unes quantes figues seques a remullar en un plat amb rom -just que les cobreixi a la meitat, perquè si queden massa mullades passa allò de que la massa es desfà- Es tallen i es trossegen. La Mireia aconsella procedir com en els panellets de codonyat, però jo em vaig voler arriscar i vaig barrejar la massa amb les figues. Es va deslligar una mica, però no gaire. Vaig poder fer el xurro perfectament. I un cop partides les porcions, vaig donar-los-hi forma de figues de coll-de-dama -o com a mínim ho vaig intentar, jejeje...- i les vaig pintar amb ou batut i, cap al forn!

NOTA: Tingueu en compte que els ingredients a afegir per a fer les varietats, estan mesurats per porcions iguals d'una massa-mare d'un kilo. Si feu una quantitat de massa més gran, les porcions-mare també seràn més grans, amb la qual cosa us hi entrarà més cafè, taronja, llimona, figues, etc.

Si teniu alguna pregunta, ja ho sabeu. Estic aquí, tot i que no ho sembli! :)

Bon profit!

2009-10-02T18:19:00.004+02:00

Surant, surant...

...fins la tornada!

AVUI ÉS EL DIA...

2009-09-13T10:33:00.001+02:00

Surant, surant...

...TOTS SOM ARENYS DE MUNT!!!

Documental per compartir. Penja'l al teu blog, ensenya-ho a tothom qui puguis.

2009-09-11T13:32:00.005+02:00

Surant, surant...
...i tot i que ja fa dies que això es comenta, penso que paga molt la pena que aquest video que crec que, llevat d'una errada que clarifica el mateix autor amb el text que figura a sota, està molt ben explicat i informa clarament sobre el tema.

"...un documental de Julián Alterini.

¿Qué se esconde detrás de la gripe porcina?

¿Por qué la insistencia?

operacionpandemia@gmail.com

Realizado en julio del 2009.

(ATENCION: La referencia a la "Campaña de vacunación masiva contra la gripe porcina del año 2009" es un error. En realidad se hace referencia a la campaña de vacunación masiva contra la gripe porcina del año 1976 que tuvo como resultado múltiples muertes y parálisis, siendo, una vez más, Donald Rumsfeld el secretario de defensa del por entonces presidente de EEUU: Gerald Ford.

DISCULPEN LAS MOLESTIAS.) "

Camí dels Frares

2009-09-10T12:40:00.004+02:00

Surant, surant...

...l'estiu passa i comencen a florir les ganes de bosquejar tot verdejant..., blavejant..., groguejant... i vermellejant per tot arreu, com papallona sobre els colors d'una tardor anhelada i incipient.

És així com un es planteja un bon matí de diumenge encara estival, en canviar el banyador i les xancletes per pantaló curt samarreta i esportives i es decideix a intentar atrapar una mica de l'estiu que se'n va, i un altra mica de la tardor que encara té peresa en desvetllar-se. Pugem a Sant Miquel d'Escornalbou i passegem pel camí dels frares que es continua mostrant acollidor i fresc al visitant que el gaudeix.

Per tots vosaltres..., una estona del camí.

Visita a els Castillejos

2009-08-30T11:28:00.002+02:00

Surant, surant...

...vaig trobar aquesta notícia de l'any 2006.

Tarragona
La Generalitat compra per 3 milions d'euros l'antic campament militar de Castillejos
Actualitzat a les 10:51 h 09/11/2006

La Generalitat ha comprat per 3 milions d'euros l'antic campament militar de Castillejos, a Tarragona. Una part del preu ja s'ha pagat, la resta, quan Defensa netegi el terreny de projectils. Les més de 600 hectàrees del campament es dedicaran, a partir d'ara, a usos públics. Però, abans, els militars hauran de rastrejar el terreny per netejar-lo de projectils. Tenen deu mesos per fer aquesta feina. Una part de l'antic campament formarà part del futur parc natural de les muntanyes de Prades.

Després de l'anunci, aquest matí, de la compra de l'antic campament militar de Castillejos, les previsions de la Generalitat són impulsar, amb la Diputació de Tarragona i els 4 municipis afectats del Baix Camp, un consorci per gestionar-ne l'espai.

L'objectiu és donar-hi un ús públic, tot i que no s'ha concretat quines activitats turístiques o de lleure s'hi faran. La Generalitat ha pagat un 25% de més de 3 milions d'euros a Defensa i la resta l'abonarà quan el Ministeri acabi les tasques de neteja de municions en una àrea de 44 hectàrees d'aquí a nou mesos.

La Generalitat ha anunciat també que es preveu que una part de l'antic campament formi part del futur parc natural de les muntanyes de Prades i que s'intensificaran les tasques de vigilància per evitar el deteriorament i els actes de vandalisme a les instal·lacions. Castillejos va servir de camp d'entrenament militar, i l'exèrcit espanyol va desmantellar-ne les instal·lacions el gener de 2001.

Enllaç a la font de la notícia.

Com podeu comprovar, la Generalitat encara no hi ha fet cap "actuació visible", tot cau i està ple de deixalles.

Aquestes, són les quatre fotos que vaig poder fer, ja que vam haver de marxar per cames, quan vam veure que hi havia un grup de gent que "jugàven a guerrilles" amb bales de pintura. Efectivament, en el lloc no hi havia cap rètol que indiqués l'activitat.

Vam aprofitar per visitar la Mussara, dissortadament tot en runes, però indiscutiblement més tranquil, més amable i d'una gran bellesa natural.

121 Joc Literari a Tens un racó dalt del món.

2009-08-12T12:00:00.000+02:00

Surant, surant...

...us presento la meva col·laboració amb el 121è Joc Literari d'en Jesús Mª Tibau. (enllaç)

"Ànima nocturna, reposa el cos després d'una nit de baralles, corredisses i miols de festeig..., vell com és, la seva figura encara imposa respecte entre tots els seus congèneres i les femelles encara es rendeixen a la seguretat que els dóna poder tenir una cadellada amb els gens forts i resistents d'un mascle com ell. Però les forces s'acaben i sap que ha d'aprofitar totes les hores del dia per procurar-se aliment i un racó ben tranquil i solitari que li proporcioni el descans reparador que tant necessita per a poder enfrontar una pròxima nit d'esbatussades i esgarrinxades de les que sap, molt aviat en sortirà vençut."

Uendos, greixets i maremortes

2009-08-08T13:06:00.003+02:00

Surant, surant...

...m'he afegit amb molt de gust en la col·laboració a la proposta del blog 1en2... en la elaboració d'un sintagma, frase o oració referent a aquesta imatge.

"Marcant petjades, plegats, farem camí."

La meva finestra

2009-08-04T23:28:00.008+02:00

Surant, surant...

...he anat veient com un grapat de blogaires de casa bona s'han anat afegint a la idea d'en Xexu d'ensenyar les pròpies finestres que obrim i tanquem tants cops al dia i que ens mantenen en connexió sigui l'hora que sigui.

En el meu afany exhibicionista no he volgut ser menys i us ensenyo la meva finestra -bé..., finestreta- en un raconet petit del menjador de casa on puc estar tranquil·la, controlar si hi ha res a mig coure a la cuina -o cremant-se, de vegades- i escoltar la gent que passa pel carrer, o algun programa de TV.

XD <-- Si l'Assumpta ve, segur que pica! ;)

Vivint a la Cala, qui necessita vacances?

2009-08-04T08:51:00.008+02:00

Surant, surant...

...quan era petita i el meu germà i jo teníem vacances de 'cole' a l'estiu, sempre em preguntava perquè els meus pares no en feien, de vacances. El pare em deia: -Viure a la Cala és com fer vacances tot l'any, nena!- i jo m'ho creia..., clar...

Abans que la tia Teresa li donés al papa la Figuereta, els diumenges eren com una aventura. Tots quatre pujàvem al 4L Súper de tres marxes i enfilàvem cap a la platja amb tauleta de càmping, quatre cadires, un fogonet de gas, neveretes ben plenes, para-sol, tovalloles, sillonet de platja, flotadors..., i ves a saber quantes coses més.

En arribar a lloc, el papa deixava el cotxe sota l'ombra dels pins i entre tots agafàvem tot el necessari per passar unes hores a la platja. Només arribar, esteníem tota la paradeta i la mama ens empastifava a tots ben bé amb Nivea, la del pot blau, després se'n posava ella.
El papa marxava amb fitora en ma, ganivet tipus Rambo aferrat a la cama amb unes corretges de goma i una bosseta de sàrsia lligada a la cintura.
Al cap d'un hora, o dues, arribava amb alguns pops, una escorporeta i algunes potes i cornes i ho deixava a l'ombra dins d'un poalet amb aigua i la canalla de la platja ens entreteníem amb les potes xucladores dels pops. Llavors agafava un altre poal gran, d'aquells de fregar i tornava a marxar una hora o dues més. Tornava carregat de musclos i llavors era quan tocava plegar i tornar cap el cotxe.

Havent passat tot el matí a la platja tots teníem una gana ferotge. Mentre la mama anava parant carmanyoles sobre la tauleta de càmping, el papa bullia els musclos, les cornes i les potes... Encara tinc retinguda a la memòria l'olor del marisc barrejada amb la dels pins. Suposo que és una d'aquelles petites coses que mai s'esborra del disc dur.

Dinàvem sota els pins i, després, mentre mon germà i jo jugàvem a les lloses de pedra, amb branques, còdols i el que fos, els pares feien, tranquil·lament, la migdiada.

Aquestes eren les vacances dels meus pares -i les nostres- D'aquesta manera ens vam fer grans, pensant que vivint a la Cala, qui necessita vacances?

Si tot fos tant senzill...

Gràcies!

2009-07-24T20:08:00.007+02:00

Surant, surant...

...el foc ens ha extingit les paraules?

El seu esperit restarà per sempre dintre l'ànima dels Ports.

Van intentar salvar "la vida" i hi van deixar la seva.

Moltes gràcies David Duaigües, Jordi Moré, Jaume Arpa, Ramon Espinet i Pau Costa. Gràcies per sempre a vosaltres i als vostres companys!

Si tu te'n vas..., neru...neru...nas...

2009-07-21T14:46:00.004+02:00

Surant, surant...

...he recordat que avui justament fa 25 anys que vas decidir marxar.

Mai t'oblidarem, Xesco!

Lluna

2009-07-20T23:51:00.004+02:00

Surant, surant...

No hi són totes..., només unes quàntes. Per vosaltres!

I per gentilesa d'en Jordi Casanovas:

Carles Riba - 50è Aniversari

2009-07-12T00:00:00.001+02:00

Surant, surant...

...modestament m'afegeixo amb altres companys a l'hora de commemorar el 50è aniversari de la mort de l'escriptor i poeta, Carles Riba.

Pollastre a la Carta, una història real.

2009-07-07T10:47:00.003+02:00

Aquest curt ha estat guardonat i si el mireu, podreu entendre el perquè.

View this movie at cultureunplugged.com

Ceres III - La foto històrica

2009-07-03T18:50:00.008+02:00

Surant, surant...

... i amb el paper a les mans recordava aquells anys d'esplendorosa joventut...

Amb les seves amigues anaven de Festa Major al poble on més endavant coneixeria l'amor de la seva vida i amb qui fundaria la seva pròpia llar, la seva família.

Els dos pobles estaven units per un vincle molt sòlid: la mar. I era aleshores més fàcil arribar-hi en barca, que no pas amb cotxe o amb tren; però unes noies tant maques i elegants no es podien arriscar a anar en barca i acabar fent tuf de peix..., potser per això utilitzaven el tren.

-Eh que era maca, nena?
-I encara ho ets, mama!

-Aquest vestit que duia me'l vaig fer fer expressament a la meva modista de Tarragona, era de quadres escocesos molt bonics.
-Si mama, ja ho veig.
.
.
.
-La noia del meu costat era perruquera..., és soltera..., ...el nen..., el nen no sé qui és..., l'altra era una xica del poble que és tieta de la ex-dona d'en F.

-Aaaah..., sí. "Era"? Ja és morta?

.
-uhmmm..., i l'altra és la meva amiga Maria Colom..., soltera també...
.
.
.
-Al cap d'un parell o tres anys vaig conèixer el teu pare..., ... què em va fer patir amb aquella "bandarra"..., clar..., com que ella es deixava...
-Però al final te'l vas fer teu, eh mama?

-Sí, i el que em va costar! Però després ja no va tenir ulls per ningú més! I pobre d'ell!

.
(riem)
.
.
.
-Papa..., eh que la mama era molt maca?
-I encara ho és! Perquè et penses doncs que la vaig escollir a ella?
-Tu a ella, papa, o ella a tu?

.
(tornem a riure)
.
.
.
-Nena..., perquè no escrius alguna cosa sobre mi? Podries dir que he sortit a una publicació mensual de Cambrils..., que anàvem a festes a la Cala... i que allí, vaig conèixer el teu pare al cap dels anys..., i...
-Si mama...

- ...i que això és la Plaça del Canó... (darrera encara es veu el canó plantat de cap per avall, veus?) ...i que ens estàvem a casa de l'E... i que dormíem totes juntes, en matalassos a terra..., i...
-On vols que ho escrigui tot això, mama? A Internet?

-Sí. A la màquina aquesta, on ho llegeixen els teus amics.

-D'acord..., però jo triaré el que hi poso, eh?

-Bé..., d'acord.

Dia a dia

2009-06-27T12:41:00.011+02:00

Surant, surant...

...passa que el temps passa i una ni se n'adona.

Han estat dies de feina extra. Treball voluntari i en comunitat que han ocupat molt temps, temps que s'ha de treure al d'altres ocupacions. Però com el propi temps, tot és cíclic i retorna (si hom ho permet, és clar!)

Així, jo m'he permès retornar, per a desgràcia dels qui, alhora, es permeten suportar-me. I torno per a fer-vos cinc cèntims del que han resultat els dies de feines voluntarioses meves i de moltíssima altra gent mitjançant un petit muntatge fotogràfic. Les imatges estàn preses de matinada, tant bon punt la darrera de les catifes (o sigui la del meu barri) va estar acabada i algunes d'elles es van mostrar en el programa Espai Terra de TV3 juntament amb un muntatge de vídeo dels 25 anys de catifes a l'Ametlla de Mar(link).

Espero i desitjo que us agradi.

Fem l'amor?

2009-05-15T10:28:00.007+02:00

Surant, surant...

...m'he deixat anar per altres mars..., mars plens a vessar de dissenys... de dibuixos i colors..., d'imaginar futures olors i textures diferents..., sorolls i remors de gent..., de rialles..., de frescor de nit..., i tot això m'ha fet surar tant i tant, que m'ha costat nedar per tornar a surar prop de la riba d'aquesta platjola.

I és que surar cap a on es vol, no és tant fàcil com sembla...! Però si per una part pot arribar a ser contraproduent deixar-se anar tot surant pels corrents que passen ben a la vora, per l'altra, pot arribar a ser tant enriquidor i gratificant abandonar-se a l'aventura...

I és que tot no es por tenir...! Ni tant sols anomentant-se Rockefeller. Per això se'ns va concedir el do peculiar de la imaginació, que ens permet surar i surar amb una lleugera brisa o amb el vent fort de mestral..., amb la llum d'una espelma d'olor, o amb els intensos raig del sol..., amb les veus..., amb les imatges..., o, senzillament, amb tan sols una cançó...

Què? Fem l'amor? O si més no ho imaginem?

Torno a casa, estic cansat.
Si algú m’estés esperant...
I aquest pany no es vol obrir.
Aquí tot s’està espatllant.
No pot ser estar tant sol,
aquí està fallant quelcom.
Ja em començo a posar trist.
Ai! si em veiés algun amic!
I a la tele no hi fan res,
i el meu llit és massa fred,
la calor m’està matant,
els mosquits acribillant.
I és que avui no puc dormir!
No sé perquè tant de neguit.
I és que a vegades costa trobar
la postura a adoptar.
Si em volguessis escoltar,
tot el que t’haig d’explicar,
que no he dit mai a ningú,
un secret per mi i per tú.
Però abans fes-me volar,
estira't aquí al meu costat,
que em fas estar tranquil,
fem l’amor aquesta nit...
No em preguntis, res no vull.
No et preocupis, no vull res.
No m’ho facis explicar,
no ho intentis puc picar.
Quan estic allà pensant
no hi ha clau per obrir el pany.
I a la tele no hi fan res,
i ja ho he dit i no estic sorprès.
Ai la vida quin disbarat!
estira't aquí al meu costat.
Avui queda’t a dormir,
fem l’amor aquesta nit!
Vine amb mi fes-me volar,
estira’t aquí al meu costat,
que em fas estar tranquil,
fem l’amor aquesta nit...
Fem l’amor aquesta nit...
Fem l’amor aquesta nit...

L'Altra llegenda de Sant Jordi - Un conte ben contat

2009-04-24T12:38:00.009+02:00

Aquest cop el conte no és meu...

Surant surant...

...l'he rebut per correu electrònic.

És d'una persona que l'ha volgut compartir i m'ha semblat prou interessant per a fer jo lo propi amb ell. Així doncs..., us deixo a tots amb el conte sobre "L'altra llegenda de Sant Jordi"

L'Altra llegenda de Sant Jordi - Un conte ben contat

"Hi havia una vegada, deu fer cosa de dues o tres setmanes, al barri de la Sagrada Família, un Drac que feia temps que tenia a tots els veïns i veïnes atemorides perquè era molt golafre. Primer havia començat mentjant-se a tots els turistes que visitaven la ciutat, però quan es va estendre la notícia els visitants van deixar de venir. Així que el pobre Drac, mort de gana, va continuar alimentant-se dels gossets, gats i altres bestioles que corrien pels carrers. Quan aquests van començar a escassejar, va optar per entrar a les grans superfícies devorant tot el que trobava al seu pas. El poble, desesperat en veure que començaven a mancar els aliments, va decidir que ja que tenien rei que hi fes alguna cosa. El rei Juan Carlos, davant la insistència, l'escàndol dels fets i tement una revolta, es va presentar al barri i va reunir a tots els veïns i veïnes al vestíbul del luxós hotel on s'allotjava, on per cert, no hi escassejava la teca.

Després de rumiar una solució durant gairebé mitja hora, va decidir trucar als seus companys de caça, Garzón i Bermejo, perquè l'aconsellessin en la captura del Drac. No trobant cap forma de matar a la béstia, Garzón va recuperar una antiga llei que establia: " Si un Drac afamat amenaça un poble, és legítim donar-li una dona al dia per saciar la seva gana". Juan Carlos no s'ho va pensar dues vegades, va decidir seguir la proposta del seu amic i ho va comunicar al poble. El guirigall que es va organitzar va ser considerable. Uns deien que s'entregués a la Maria que era la més lletja del barri i no servia per a res, les lletges s'hi van negar dient que les velles eren pitjors, però les velles van objectar que les gordes tenien més xixa. Els homes, que també van voler dir-hi la seva, van creure que les lesbianes havien de ser les primeres en desaparèixer, ja que no els satisfeien ni els satisfarien mai. Les lesbianes, enfadades, naturalment, van respondre dient que per gent inútil, qui millor que les filles del rei. Tot el poble va estar-hi d'acord i el Borbó, espantat, de cop i volta va fer gala d'un sobtat esperit democràtic i va proposar sotmetre-ho a sorteig. El poble va acceptar, però com a prova de la seva paraula, va exigir que la primera noia sacrificada fos de la casa reial. El rei, tement una revolta, no s'hi va oposar i va decidir enviar, abans que les seves dues filles, l'esposa del seu fill, la Leti, que no era de sang blava i a més a més era divorciada.

Seguint les ordres del monarca, els Mossos van lligar la Leti en un fanal de l'Avinguda Gaudí. Quan es va pondre el sol es va sentir el rau-rau de la panxa del Drac i els veïns, espantats, es van refugiar als portals.

Seguint l'olor de la Leti, el Drac va acostar-se al fanal per Provença. En veure-la, se li va fer la boca aigua i d'una revolada la va engolir sencera. Però al cap d'uns minuts va sentir unes basques i després d'una arcada infernal, va vomitar-la xopa dels seus sucs gàstrics.

Emprenyat el Drac va exclamar:

- Ecs! Què m'heu donat! Aquesta cosa és amarga i indigesta!

I traient foc pels queixals se'n va anar a acabar-se el menjar que quedava al mercat.

Tement la possible reacció del Drac, el barri va decidir fer el sorteig i l'atzar va escollir una noia que portava per nom Llibertat. Ningú es va preocupar massa per ella, al cap i a la fi, sempre l'havien pres per boja i mai l'escoltaven. Davant del resultat la noia no va mostrar-se atemorida, més aviat semblava contenta. De la mateixa manera que havien fet anteriorment, es va dcidir que fossin els Mossos els qui s'encarreguessin de dur-la a prop del Drac. La Libertat, que sempre que havia tingut contacte amb els Mossos n'havia sortit mal parada, va preferir anar-hi sola. Ben entrada la nit, es va dirigir cap al fanal on el Drac ja l'esperava. El veïnat, encuriosit, mirava l'escena des dels balcons. Amb el cap ben alt, la Llibertat es va enfrontar a la béstia, però no com tothom s'esperava, se'l va mirar i li va preguntar:

- Tu què ets, drac o draga?

El Drac, desencaixat, no va saber què respondre, quina diferència hi havia entre un drac i una draga?

- No t'entenc, ser drac o draga és el mateix, tots som verds, ferotges, traiem foc pels queixals,...

- Entre els homes i les dones diuen que hi ha diferències, per això m'han enviat aquí, per ser dona.

- Doncs si que sou estranys els humans! Jo m'ho menjo tot, homes, dones o com us vulgueu dir. Al cap i a la fi, tots teniu el mateix gust!

- Si que esteu avançats els dracs! Jo fa anys que dic els els homes i les dones podem actuar per igual, però no em fan cas! És més, a la televisió només es veuen dones fines i homes forts, nois poderosos i noies servicials, ... Mai al revés!

- Què vols dir? no miris la televisió si no t'agrada!

- Però no és només a la pantalla! També és a l'escola, a casa, als contes, ... Sempre la mateixa història! No t'agradaria poder-la canviar?

- A mi el que m'agradaria ara és menjar, que ja tinc gana! Potser que anéssim per feina, no?

- Escolta i tu que has dit que t'ho menjaves tot, per què no ets menges un sac de pastanagues en lloc de dones i acabem amb tot això?

- Pastanagues?

La Llibertat li explicà tot un seguit de propietats de les pastanagues i d'altres hortalisses i verdures, fou tan convincent que al final el Drac acceptà la proposta. Fins i tot, s'animà a fer-se soci de la cooperativa de consum ecològic de l'Ateneu Popular de l'Eixample.

D'altra banda, el poble s'havia quedat perplex davant la situació, la Llibertat, aquella noia a qui sempre havien menyspreat, havia aconseguit fer entrar al Drac en raó. Però tot plegat no els hi acabava de quadrar, els hi ballava alguna peça. I efectivament, quan s'estava a punt de fer de dia, i la noia i el Drac es disposaven a anar a dormir, aparegué un espontani. Es deia Jordi i l'anomenaven el Sant, portava una mena d'escut de plàstic, un casc de llauna i una espasa de pórex (tot bastant precari). El noi estava mig tremolant i amb cara de circumstàncies, com aquell qui arriba a misses dites. La noia i el Drac se'l quedaren mirant sorpresos:

-Què hi fa aquest aquí?

Això mateix es preguntava ell.

Després de dies de pressions per part de família i amics, avui no s'havia pogut estrenar com a salvador de donzelles. S'havia passat el vespre tancat dins d'un bar prenent-se una til.la darrere l'altra, ell no servia per això, era un home, i què? No era valent i se li escapaven les llàgrimes amb facilitat, així els ho confessà a la noia i al Drac.

Cada vegada tots tres veien més clar totes les imposissions que estaven condicionant la seva manera de ser, però aquest era el moment de rebel.lar.se, el Drac ferotge es tornaria vegetarià, la Llibertat havia deixat clar que era una valenta, i en Jordi el Sant, un sensible!

El sol sortí de nou al barri de la Sagrada Família i el poble començà el dia amb una alegria particular. El Drac volgué fer-los-hi un favor abans de passar-se al menú de pastanaga i col, i es feu un últim tiberi carnívor durant el qual s'empassà una sèrie de personatges indesitjables, el primer de tots, ja s'ho podeu imaginar, el rei.

I aquesta fou la història d'una noia que va sortir de l'ordre establert i va salvar tot un barri. Encara avui es diu pel poble que si deixem sortir la Llibertat que portem dins vencerem dracs i reis, que d'esquemes en tenim molts per trencar!

I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos!

I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte ja s'ha acabat!"

Grup de Dones de l'Eixample

donesape@gmail.com

Vine!

Ens reunim cada dimarts a les 20h a l'Ateneu Popular de l'Eixample

( Passeig Conradí nº 3 )

Celebrem Sant Jordi!!!

2009-04-22T23:35:00.024+02:00

Surant, surant...

...aquest any he decidit celebrar Sant Jordi, escrivint "un conte (o no)" Em sembla que aquest és el meu primer conte (o no), com que sóc tant despistada i sempre vaig en surada, podria ser que n'hagués escrit algun altre. Si és així, espero que em disculpeu l'errada i, de pas, disculpeu també la meva gosadia per intentar emular maldestrament els veritables protagonistes de la Diada d'avui, els escriptors i escriptores. Ambtot, desitjo que us agradi.

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom!

Un conte (o no)

Aquell dia era el darrer de la setmana de vacances que havien fet ella i el seu company; van ser sis dies viscuts intensament, emprant el màxim temps possible en la coneixença dels racons més emblemàtics de la contrada; admirant i vivint tots els contrastos de clima i colors que aquests els hi oferien.

Haguessin pogut aprofitar aquest darrer dia per descansar una mica abans del viatge i marxar cap a casa al darrer moment, però van decidir retornar anant fent camí tot descobrint altres contrades que potser els interessaria conèixer més profundament durant les properes vacances. Així doncs, tocades les nou del matí, amb les maletes a punt, van emprendre la lenta tornada.
Malauradament el matí no acompanyava gens, una boira espessa anava cobrint el camí i els destemptava a l’hora d’aturar el cotxe i baixar, però passades les primeres muntanyes més altes, la calidesa confortable d’un sol de tardor va començar a adornar el paisatge al seu pas. Van fer la primera parada per visitar un engorjat profund, adaptat per a ser recorregut amb els riscs mínims. Hi havia poca gent esperant i, abans d’aventurar-se al passeig entre les roques, van prendre un cafè en un petit bar que hi havia just a l’entrada. Aquell cafè va resultar un beuratge aigualit però, si més no, els va servir per refer-se una mica de l’humitat de l’indret que els feia degotar molestament el nas. La visita va ser excepcional, un recorregut de tres quilòmetres on van poder sorprendre’s pel resultat de la força de les aigües sobre la roca llisa i on van sentir-se com engolits per la terra dintre d’una boca immensa.

En sortir, van tornar a emprendre el seu camí cap a casa. En aquell moment ambdós ignoraven que estaven a punt de viure un estrany fet que no oblidarien mai.
Arribant al revolt que coronava la muntanya, a pocs quilòmetres del darrer poble, apareixia a la seva vista, a tocar de la petita carretera, una ermita romànica, no gaire gran, adossada a una construcció que tenia l’aspecte d’una hostatgeria i potser també de l’habitatge d’algun suposat clergue, ermità o cuidador del lloc.

A part de l’absoluta passió que la parella sentia per la contemplació de l’art romànic, a ella li va fer una gràcia particular veure que el monument portava el seu nom.

L’entorn de l’ermita estava subtilment enjardinat amb boniques i acolorides flors silvestres pròpies de la zona.

Un lleuger brunzit li va cridar l’atenció; ben cap a dalt de la paret de l’absis de l’ermita, en un forat, hi havia un niu d’abelles que aprofitaven el poc temps de bonança que restava per a acumular provisions de cara a l’hivern. Ella, fascinada per la bellesa excepcional de l’entorn, anava fotografiant qualsevol detall que li apareixia davant del nas. Ell es va encaminar cap a la portalada que restava entreoberta i, en apropar-se per a obrir-la una mica més, el va sorprendre un gos negre de la mida d’un llebrer que va sortir de dintre de l’ermita. Tot i semblar un animal tranquil, ell la va alertar per a que no s’espantés. El gos, indiferent, va entrar a la casa i no el van veure més. De la porta de l’ermita fluïa una melodia de cant gregorià que convidava a entrar per a gaudir d’un instant de calma amb aroma espiritual. Tots dos, per separat, admiraven les petites belleses que guardava el conjunt romànic. Ell es va aturar a llegir un retall de diari emmarcat que descansava sobre un moble, amb altres objectes i documents relatius a l’ermita i al poble on pertanyia. Sembla ser que un ciutadà alemany, d’excursió per la zona, va trobar el cap pertanyent a una talla romànica en policromia, d’un Crist en majestat que, en antics temps, va pertànyer al conjunt, i que probablement va ser cremada junt amb altres tresors en temps de la revolució. Aquest Crist va ser reconstruït de la manera més fidel possible, tenint en compte l’escassa informació documental amb la que es comptava aleshores, i ara presidia el petit altar contigu a l’altar major.

Mentre ell anava mirant les imatges que acompanyaven el retall de diari, ella anava fent fotografies al Crist restaurat, cada cop de més aprop, fins que va arribar a peu de l’altar. Allí hi havia unes set o vuit cadires posades en dues fileres; una d’elles tenia al davant un reclinatori per a resar o bé per a reflexionar en aquell indret de pau absoluta. De manera instintiva, potser portada per la música de fons i l’ambient tranquil que s’hi respirava, va seure en una de de les cadires, justament la que quedava al costat de la cadira a la que li corresponia el reclinatori i es va posar a contemplar la bella policromia.

Fins que no va passar una petita estona no se’n va adonar que sobre el seient del seu costat hi havia tres petits llibres de pregàries. Va prendre el de dalt de tot per fullejar-lo i veure de què anava ja que el seu títol li va sobtar: “Pregàries per les causes difícils o desesperades”.

Ella era creient, però sempre deia que el seu Déu era aquell que estava dintre de les persones de bona fe i en la seva capacitat per a fer el bé, aquell era el Déu veritable, el que possiblement algun Jesús, algun Mahoma o algun Siddhārtha d’altres temps van voler mostrar a la gent i alguns van aprofitar aquests ensenyaments per a manipular a qui no va acabar d’entendre el principal objectiu de la fe. I d’això han viscut i s’han mantingut les actuals religions amb més fidels.
Pensant en la probable bestiesa que llegiria, va obrir aquell llibret més o menys per la meitat. A la pàgina de la dreta hi havia el nom de la pregària, es deia “Paraules per l’amic malalt”. Encuriosida, va llegir el petit text que seguia:

"El teu amic no vol planys, tan sols necessita la teva companyia. Quan el sentis defallir, no sentis llàstima per ell, tant sols deixa que es recolzi en tu. La teva alegria li donarà força per a superar el difícil camí... "

No va poder seguir amb la lectura..., de sobte els seus ulls es van omplir de llàgrimes que brollaven com una font... No entenia res..., no podia aturar aquell descontrol de plor..., la música que sonava va començar a saltar com si fos un vinil ratllat i llavors va deixar el llibre sobre la cadira on era, es va aixecar i es va refugiar darrera d’una columna per a que el seu company, l’única persona que hi havia amb ella dintre l’ermita, no se n’adonés que estava plorant. Es va eixugar els ulls, les galtes, es va espolsar una mica el jersei i va anar allà on ell l’esperava sense treure-li l’ull de sobre.

-Què t’ha passat? –li va dir-
-Res... No m’ha passat res –va respondre ella-

Llavors ell li va dir que havia vist com ella agafava el llibre i que després li succeïa alguna cosa i que ha vist com s’aixecava i s’amagava darrera la columna. Amb cert rubor ella li va referir els fets mostrant-se incrèdula al que li havia passat. Ell va somriure-li, la va abraçar molt fort i li va dir:

-Saps? El teu subconscient t’ha fet una juguesca, ha pensat en el nostre amic que fa mesos que està greument malalt i tu saps que demà l’han d’operar. Això ha estat una suggestió. No et preocupis més i demà li truques a la seva dona per saber com li ha anat tot. Que vegin tots dos que te’ls estimes.

Ella se’l va voler creure..., necessitava creure que allò que li va passar va ser tant sols un producte del seu subconscient, però..., perquè va escollir dels tres llibres aquell en particular? I què va fer que l’obrís justament per aquella pàgina? I perquè van saltar els cants gregorians, si després van veure que la música s’emetia des de l’ordinador del senyor que cuidava l’ermita? No va voler donar-li més voltes i va creure allò que li deia el seu company, però no va marxar cap a casa sense emportar-se un record del lloc, un crucifix, reproducció del Crist romànic en majestat, que va ser testimoni mut d’aquell estrany fet, i que va prometre no treure’s del coll fins que el seu amic no estigués curat del tot.

Ara doncs, ja toca treure-se’l.

Maginet Pelacanyes

2009-04-14T12:18:00.006+02:00

Surant, surant...

...he fet una regressió en el temps... Un amic em va enviar un correu electrònic amb aquest arxiu:

Després de quasi 40 anys, vaig tornar a escoltar en Maginet Pelacanyes i al Sr. Tarrassa.

En Maginet era un nino radiofònic tarragoní que ens divertia molt a tots els nens i nenes que vam viure la nostra infantesa durant el període gris i trist de la dictadura franquista i el seu creador, el Sr. Tarrasa era qui li donava l'esperit bondadós i trapella alhora.

En Maginet, junt amb el Sr. Tarrasa es van arribar a fer famosos fins i tot fora de les fronteres espanyoles per les seves contribucions de caràcter benèfic, sobretot en ajuda als infants.

Barrejats amb altres fantasmes del passat, el record d'en Maginet encara ronda difós per algun racó de la meva ment i, sobretot, la cançoneta del Maginet que sempre em cantava la mama:

Soy Maginet el traviesoooooooo

invisible locutooooooooor

de los niños quiero ser

alivio en su dolooooooooooor...

Chistes y cuentos

inventos sin fiiiiiiiinnn

de los mayores quiero ser distracción...

(Crec que la cosa anava així, més o menys. Teniu en compte que jo devia tenir 4 ó 5 anyets, llavors.)

En record d'en Maginet és allò que, malgrat ara ens soni carrincló, va deixar un gust dolç i plaent en els nostres temps d'infants.

Dedicat a tots aquells que hàgiu conegut o escoltat en Maginet.

U_mä

2009-04-13T20:32:00.005+02:00

Surant, surant...

...de vegades la vida t'ofereix boniques sorpreses. Tan sols cal estar en el lloc apropiat en el moment oportú i hom pot descobrir petits tresors que fins aleshores restaven amagats a la seva vista.

D'aquesta manera descobrim nous paisatges..., nova gent..., nous poemes..., noves flors..., nous llibres..., noves músiques...

Jo he descobert U_mä i des d'aleshores que em deixo portar pels seus sons i per les seves veus. U_mä son en Pau Vallvé i la Maria Coma, però quan pugen a l'escenari en són quatre, amb en Joan Vallvé i en Carles Campon. Escoltar-los en silenci és com estar en un altra dimensió, és un viatge cap al propi interior, cap a una infantesa més propera del que un es creu que és..., i cap a un estadi futur, ubicat en el lloc que més ens plau, on millor ens hi estem.

Al principi de la seva història, en Pau i la Maria regalaven els seus petits tresors a qui els volgués, però professionalitzar les seves il·lusions i emocions els va obligar a deixar d'oferir-los.

I jo em pregunto: -Quin preu tenen la delicadesa, la sensibilitat, la tendresa, la bellesa, la imaginació, el detall, la subtilesa..., a com el quilo de sensacions?

Només obrint la seva pàgina web podreu anar escoltant una a una cadascuna de les seves músiques.

Però jo n'he triat una per a que faci companyia al text. Es diu "cassets".

Solució al 100è Joc Literari del Blog de Jesús M. Tibau

2009-04-01T00:01:00.001+02:00

Surant, surant...

...seguint les indicacions d'en Jesús, el passat 18 de Març vaig penjar la meva col·laboració per a la celebració del seu 100è Joc Literari (vegeu enllaç) i a continuació passo a donar-vos la solució, tot i que n'estic del tot convençuda que tots els qui heu visitat el meu blog haureu encertat sense dificultat el títol del llibre i el seu autor. Es tracta de la novel·la d'en Quim Monzó, "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury", un recull de contes que es va publicar el 1980.

Llevat de la, per mi una mica llaga, "Magnitud de la tragèdia", en general, la literatura d'en Monzó em resulta molt amena i entretinguda..., i, fins i tot, de vegades divertida. Podria dir que és un dels meus autors preferits.

Les pistes que us vaig deixar suposo que eren prou explícites, tot i que l'escalfador Chaffoteaux et Maury podia despistar una miqueta.

Espero que, com jo, hàgiu gaudit d'aquest 100è aniversari, intentant endevinar títols i autors, tot descobrint així nous indrets de la blogosfera i també noves literatures. Així, em vaig apuntar a la meva llibreteta d'assumptes "pendents" el llibre que va proposar Hypatia en el seu blog, Lluna de Paper , i que em vaig sorprendre endevinant-lo; (hores d'ara suposo que ja ho puc dir) es tracta de la novel·la de Sílvia Alcàntara, "Olor de Colònia", basada en la vida quotidiana en una colònia tèxtil durant els grisos anys 50. L'autora, nascuda a la Colònia Vidal, de Puig-Reig, descriu amb fonament, les relacions i la vida dintre d'un espai clos com eren les colònies tèxtils en el nostre país.

Fa un parell d'anys, amb el meu company, que és fill de Puig-Reig, vam visitar la Colònia Vidal. Al principi tot sembla molt normal i fins i tot hom arriba a creure que aquella gent eren uns privilegiats, però a mida que s'aprofundeix en el seu dia a dia, mitjançant les explicacions, les evidències d'aquelles estances, dels pisos, de la fàbrica, dels rentadors, de les botigues, dels carrers i de tot plegat, un pren consciència de la realitat d'aquelles persones que vivien presoneres de la vida i la feina. Que molts d'aquest homes i dones van néixer, van créixer, es van reproduir i van morir sense sortir d'aquells murs que envoltaven habitatges i fàbrica.

M'horroritza pensar en la situació de la dona en especial, durant aquells temps i en temps anteriors, dintre d'aquell àmbit.

En fi..., què millor que llegir el llibre per a veure i viure de primera ma, la vida en un lloc així? I de la ma d'una dona com Sílvia Alcàntara.

Col·laboració amb el 99è Joc Literari - Tens un Racó Dalt del Món

2009-03-30T18:03:00.006+02:00

Surant, surant...

...Només faltaven dues hores per anar al concert i la Laia estava a punt d’arribar. Jo, palplantat davant del mirall només tenia ulls per aquell granot monstruós que m’havia sortit a la punta del nas, era la nostra primera cita després d’aquell malentès que ens va mantenir separats quasi dos anys i jo amb aquella fila… El ding-dong del timbre de la porta em va sorprendre justament quan marcava el seu número de mòbil per inventar-me qualsevol excusa per no quedar. Merda! Massa tard! Quan vaig obrir la porta la seva mirada es va clavar cruel en el meu nas, però no va dir res…, somrient va remenar per dintre la seva bossa i va treure un nassot vermell i rodó de pallasso, un nas d’escuma suau que va posar amb delicadesa sobre el meu apèndix furoncolós, em va agafar de la ma i em va dir: -Au, némone, que fem tard!

99è Joc Literari - Tens un racó dalt del món

COL•LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI

2009-03-18T00:30:00.006+01:00

Surant, surant...

...el blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho amb el seu autor en Jesús Tibau i amb tots els visitants del seu blog, em plau col·laborar escollint un els fragments inicials d'un text del que n'haureu d'endevinar l'autor i el nom de l'obra i enviar la solució a l'adreça de correu electrònic d'en Jesús. Aquí podreu llegir les bases d'aquest 100è Joc i veure el llistat de la resta de blogs que s'han afegit a la proposta. Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Tibau.

Que hi hagi sort!

Text escollit:

"Què vaig fer diumenge.- Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix amb una rebeca de color blanc os, i el papà un pullòver blau Raf i uns pantalons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei de coll tancat, blau com el pullòver del papà però més clar, i una jaqueta marró i uns pantalons també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes vambes vermelles. La mamà duia unes sabates clares i el papà unes de negres. Al matí vam passejar i a mig matí vam anar a esmorzar a les Balmoral. Vam menjar un suís i una ensaïmada farcida, i jo vaig demanar croissants. Després vam anar a veure les flors, i n’hi havia de vermelles i grogues i blanques i roses, i fins i tot de blaves, que el papà va dir que eren tenyides, i plantes verdes i violetes, i ocells grossos i petits, i el papà va comprar el diari en un quiosc."
Pistes visuals per ajudar-vos a treure la solució:

Avís: les imatges poden no estar ordenades.

Recordeu d'enviar la solució a en Jesús, no la postegeu aquí.
Gràcies!

Trencadissos

2009-03-09T00:23:00.012+01:00

Surant, surant...

...dia a dia, la vida ens ensenya que tot és efímer..., que res és per sempre.

Els eterns glaciars es fonen..., les muntanyes més altes s'erosionen i es desfan. Nombroses tarteres vessen pedres i roques i a poc a poc van canviant el paisatge.

Nosaltres mateixos estem com fets de trencadissos. Ens conformen mil•liars de composicions gaudinianes que fan un tot disforme i particular. I això ens fa similars i molt diferents alhora. I som..., i ens fem..., i ens desfem..., i morim..., i tornem a renéixer des de, i en un gran trencadís en continu moviment.

Feia molts dies que tenia ganes de tornar a pujar muntanyetes i fer camins i senders. Em passo l'hivern arraulida, fredolica, pensant en tots els llocs on tinc ganes de pujar, per respirar, per veure i per robar-ne bocinets i emportar-me'ls a casa i compartir-los amb qui en tingui ganes. Esperant donar la benvinguda a una primavera que ja albira, malgrat la ventada, ahir vam sortir per a posar més peces en el nostre trencadís.

Voleu vindre amb mi?

José Rubianes Alegret, més conegut com Pepe Rubianes (Vilagarcía de Arousa, 2 de setembre del 1947 - Barcelona, 1 de març de 2009)

2009-03-02T11:35:00.005+01:00

Surant, surant...

...per Sabadell, ahir em va arribar la notícia de la mort d'en Pepe Rubianes (el mig gallec mig català)
Amb ell ha marxat el símbol del sarcasme coent, del foteta intel·ligent, del lliurepensador malparlat amb la boca més grossa del món, de la representació en carn i ossos de la llibertat d'expressió absoluta per collons...

No puc dir res més..., la seva mort no em deixa surar del tot...

Mon germà..., aquest (de vegades) impertinent que es fa dir "nenasocjo" i que sovint també sura per aquí, aquest matí, quan ens hem trobat a la feina, ha expressat en paraules lo que jo sento amb la mort de Rubianes... (el punyetero ja les té aquestes coses...) M'ha dit que ell se sentia com si se li hagués mort algú de la família, i és així...., en Pepe Rubianes era de casa, real, palpable, tangible... i per això, els qui l'estimavem i apreciavem la seva feina, encara l'enyorarem més.

Però si a algú dels suradors d'aquesta casa se li acut plorar ja s'ho pot anar treient del cap, perquè en Pepe Rubianes no fa plorar, això mai!

ANAR A L'ESCOLA PER A SER FELIÇ (Ensenyant a viure)

2009-02-26T11:28:00.006+01:00

Surant, surant...

Una bona amiga m'ha fet arribar aquests vídeos per correu electrònic:

Ensenyar a viure..., aprendre a ser feliç pensant en els altres. Aquestes són les lliçons per a la vida d'un enamorat de la docència, el sr. Toshiro Kanamori.

Amb les seves "Cartes a la Llibreta" ensenya els seus alumnes que el seu objectiu a la vida ha de ser "ser feliç", però a més, els hi mostra les bases per a arribar a ser-ho.

Els ensenya i ens ensenya a tots que per a aprendre a experimentar l'alegria de viure és necessari crear lligams forts entre nosaltres, mitjançant la sinceritat, però no la que demanem dels altres, sinó la nostra pròpia sinceritat. Analitzant-nos des del fons del cor. Identificar i reconèixer el motius dels nostres actes sabent localitzar les nostres pròpies vulnerabilitats.

La solidaritat, el diàleg, les emocions a flor de pell son els ingredients bàsics que utilitza el sr. Kanamori per a ensenyar als seus nens lo que ell considera més important: Aprendre a ser feliç pensant en els altres.

Aquest documental fragmentat en sis vídeos d'uns 10 minuts cadascún, emès pel Canal 33 en el programa 60 Minuts, està ple a vessar de llàgrimes que surten de les petites lliçons de vida. Llàgrimes de tristesa algunes..., d'emoció d'altres..., de companyonia..., de felicitat...

Un altre cop "torejat"

2009-02-24T23:56:00.003+01:00

Surant, surant...

me n'he assabentat que un bon "vendaval" ha tornat a tombar el pobre brau del Bruch. I és que les maltempsades no miren res, eh? Pobre home, el tal Maraver, amb la feinada que li va costar aixecar la bestiola per a que la seva imatge senyoregés magestuosa davant de la muntanya sagrada! I és que la natura és ben injusta!

Carnestoltes quinze voltes!

2009-02-24T00:10:00.010+01:00

Surant, surant...

Dissabte passat va haver "rua" en molts municipis catalans. Com no, al meu poble també.

Recordo aquests temps quan era petita..., res d'alegries ni disfresses, i el Dimecres de Cendra totes les classes en fila índia cap a missa. Allí ens vaticinaven amb tètriques paraules, pròpies de l'església que t'educava "en el temor de Diós!" (i això feia mooooolta "temor"), que tal dia la pringariem com qualsevol fill de mare, i tot fent-te el mossèn una creu sobre el cap o el front, amb cendres de ves a saber que, et deixava anar allò de: "-polvo eres y en polvo te convertirás!" (quin yuyu, ostres!) Cal dir que l'home s'ho currava, però, eh? De les 9,30 fins les 12 de migdia fent creuetes amb cendra sobre el cap dels dos cursos de parvulets, que eren quatre, perquè nens i nenes anàvem per separat aleshores, i dels de primer d'EGB fins als de 8è... (que dic jo..., en devien tenir un bon tou de cendra per a tanta penya, no...?) I la frase del "polvo" a cada cap que anava passant...! (sense cap ànim d'ofendre, es podria dir que el mossèn anava a "polvo" per cap...) Que al bon home entre la polseta de la cendra i la xarrera se li devia assecar ben bé el gargamelló. Potser seria per això que es fotia un bon "tanto" de vi..., amb l'excusa de la comunió...

Sort que després, amb el canvi de xorissos, ai..., de polítics,vull dir... la cosa va canviar i vam deixar cendres, misses, carraus i la novel·la "El Clavo" de la sempre ubiqua TVE, en un blanc i negre molt més obscur que de costum, durant la Quaresma.

No em direu que no molen molt més els bunyols (brunyols, a la Catalunya de més cap al Nord) i la disbauxa del Carnaval!

Que no hi ha color, vaja...

Us convido a veure un remix que he fet del Carnaval del meu poble (hi surt família, o sigui que "ojo" amb les crítiques de les disfresses!)

Que l'alegria us acompanyi!!!

Carnestoltes quinze voltes

i dilluns de més a més;

cada dia fossin festes,

la Quaresma no vingués.
Avui les coques amb llard,

que es mengen a cremadent,

esvaloten el jovent,

qui se’n pogués fer un gran fart!
Carnestoltes quinze voltes

i dilluns de més a més;

cada dia fossin festes,

la Quaresma no vingués.
La butxaca proveïda

no diguis ja mai que no

i jo sempre cridaria:

“Noia, porta’m el porró!”
Carnestoltes quinze voltes

i dilluns de més a més;

cada dia fossin festes,

la Quaresma no vingués.
Ai, mares, a les canalles

poseu-los un bon vestit

per anar a veure en Carnestoltes,

que és un home divertit.
Carnestoltes quinze voltes

i dilluns de més a més;

cada dia fossin festes,

la Quaresma no vingués.

Ceres II - LA SISCA

2009-02-23T11:24:00.008+01:00

Surant, surant...

He trobat un text que vaig escriure fa un temps. Parlava d'un altra dona, la Sisca. Després de la meva entrada anterior, em venia una mica esquerrer tornar a parlar sobre un altra dona. Però ben pensat, perquè no? Total..., com a presentació tampoc queda malament ja que coneixent-les a elles, també em podeu conèixer una mica més a mi.

LA SISCA

La Sisca va néixer l'any 1901 en una aldea molt petita del Baix Ebre, vora al mar.

Filla d'una família amb terra per conrear, però amb massa germans i germanes per a repartir. A més, en aquell temps, tenir finques de secà pedregoses i sense aigua dolça a prop, tampoc era una gran cosa.

Als 16 anys es va enamorar d'un jove del poble, fill únic de família benestant. El jove n'estava prendat d'ella, però els pares d'ell no en volien ni sentir parlar. Al cap de poc temps van fer pública la relació del jove amb una noia, filla d'un altra família amb bons recursos i la Sisca es va quedar sola. Desairada i venjativa, en poques setmanes va enamorar un jove carrabiner que feia un temps que se la mirava amb bons ulls i uns dies abans de que el seu gran amor es casés, ho va fer ella amb el militar.

La feina del qui ara era el seu marit, la va portar a viure en molts altres pobles diferents. Recordava amb amargor aquells anys freds i humits en un poblet del Pirineu. I amb alegria el retorn vora el mar i prop de casa, a Salou, on hi tenia família.

En aquells temps de penúria, la Sisca va quedar vuit cops prenyada i malgrat feia el possible per no tenir aquells fills, n'hi van néixer quatre de ben sans i forts. Quan el més petit de tots tenia només dos anys, el marit de la Sisca es va posar malalt i va morir. Vídua i amb quatre fills, va tornar a casa, amb dues de les seves germanes solteres, i amb molt de coratge i força, els va tirar endavant.

La vida va fer de la jove i dolça Sisca, una dona seca i dura. Incapaç de vessar una sola llàgrima ni tan sols el dia que van enterrar el seu primer fill, víctima als 58 anys, de càncer de pulmó. Feta a ella mateixa per sobreviure, a la Sisca li va arribar la mort als 96 anys, en un dia tranquil, mentre prenia el sol a la portalada de la casa de la seva filla.

Ceres

2009-02-17T11:06:00.020+01:00

Surant, surant...

...Fugint de tot i de res, en plena guerra civil, amb només dos anys, la van embarcar en una muleta amb la resta de la família. L'ajut dels rems i la força del vent els va arrossegar des del port de Vinaròs fins al de Cambrils on van arribar amb les mans buides, però vives, i en busca d'un futur que se'ls manifestava del tot incert.

Defensar-se aferrissadament de la misèria i la fam va ser sempre la seva fita prioritària i això la va marcar des de ben petita. Amb només cinc anys ja se li veia en el posat que mai es deixaria vèncer per res i que estava disposada a agafar per les banyes, qualsevol bou que la vida li deixés anar, per molt brau i ferotge que fos aquest.

La bèstia malvada li va prendre pel davant i massa d'hora, la mare i quatre germans als que adorava. Però ni així va defallir un sol instant. El coratge, la tenacitat i la lluita constant van estar sempre la seva filosofia de vida. Això i el curiós fet de que en el seu armari mai hi faltessin una bona quantitat de calces i sabates. No fos cas que, vingués el que vingués, l'hagués d'agafar descalça o amb el cul a l'aire.

D'aquesta manera es va convertir amb molt més que una simple supervivent. Pels seus propis mitjans va assolir el nivell de benestar que envejava d'aquelles companyes d'escola, quan era petita, i de les seves pròpies amigues, quan va ser més gran. Això no va passar d'un dia per l'altre, però la seva persistència la va portar fins on ella desitjava ser. En un entorn amable on no hi faltés res per ella, ni per la seva parella i sobretot pels seus fills, una nena i un nen als que sobreprotegiria com una mare lleona fins a la fi dels seus dies, malgrat ells, ja fets un home i una dona, lamentessin amb la boca petita aquest excés de sobreprotecció.

I és que tot té un preu en aquesta vida..., i com deien els vells:"-no hi ha un pa que no costi una coca..."

Ha cregut ser feliç mentre ha aconseguit mantenir el niu ferm, però ara ja no és aquella nena que posava davant de la càmera fent el canteret, junt amb les companyes d'escola, amb semblant altiu, malgrat la seva humil procedència. Aquella nena coratjosa ja fa un temps que s'ha anat esvaint de dintre seu, i en el seu lloc ha deixat murs d'impotència. I ha de veure com els fills dels seus fills volen lliurement..., i cauen..., i es fan mal..., i s'aixequen per tornar a caure més endavant... i la dona fa el cor fort..., i ens fa creure que a ella tant li fa..., però els seus ulls estan tristos..., perquè lamenten la vellesa que li ha debilitat l'esperit..., i ja no pot més...

...ja no pot més perquè han passat els anys com s'escola l'aigua del mar entre els dits...

Per molt que premis una ma contra l'altra..., per molta força que facis..., l'aigua segueix el seu curs i res l'atura..., igual que el pas del temps s'escola entre les nostres vides...

Així i tot..., sempre li queda un bri de força per a fer un darrer intent, un últim esforç per mantenir el niu ben ferm i endreçat..., i això..., això és el que la manté viva.

A la meva mare, la dona que m'estimo més en aquest món.

95è Joc Literari

2009-02-16T18:39:00.005+01:00

Surant, surant...

Després de la caminada habitual de cada tarda, vaig seure en el mateix banc del passeig, com de costum, però avui quelcom es mostrava diferent a la meva mirada. A pocs metres, sobre una bancada de formigó havien instal·lat un tors femení que semblava de bronze. La seva superfície lluentejava com un mirall sota els raig del sol. M'hi vaig apropar, vaig posar la meva ma sobre el seu pit. Per un instant i amb els ulls closos, em vaig deixar envair pel record d'aquell perfum. La meva ma tremolosa recollia els impulsos de la falsa escalfor d'una pell. Gairebé vaig arribar a sentir un subtil alè sobre la meva boca quan, un xiuxiueig a cau d'orella em va retornar al món dels mortals: -Joana... torna d'allà on siguis, que tothom t'està mirant...!

Hola!

2009-02-16T16:24:00.006+01:00

Surant, surant...

Tot ha començat de manera casual..., o potser ha estat més premeditat del que jo pensava..., no ho sé...

El cas és que, amb els anys que fa que vaig dissenyar la meva web, mai he tingut la necessitat de fer res més que no fos anar-la implementant amb tot el que em venia a la ment.

Però mentre jo putinejava amb l'html, els javascripts i demés herbes..., en un altre àmbit, anava fent-se forta un altra dèria cibernàutica que, amb el pas del temps, ha trencat barreres, fronteres i també molts teclats, són els blogs!

Deixant una mica de banda el meu "entreteniment personal" , vaig anar empapant-me de lectures de blogs de gent que s'han anat reforçant en l'aventura i em sentia una mena de sangonera entre ells, bevent del seu enginy, de les seves collites abundants. Jo..., una blog-less qualsevol, amb tota la jeta, vaig gosar barrejar-me entre els amos i senyors de les lletres blogaires!

I tot això què té a veure amb el fèisbuc? Doncs res..., o molt..., no ho sé...

Algun cop m'he deixat arrossegar durant poques setmanes per algun fenòmen de masses tipus fèisbuc i sempre he acabat esfumant-me del tal, i intentant deixar la mínima petjada possible.

Però darrerament, el meu entorn cibernàutic més proper, no para d'exhortar-me amb les mil i una benaurances d'aquest mega-centre vital de reunions i distraccions vàries i jo he intentat resistir cadascun dels embats.

Però ara he arribat a un punt on, o bé em converteixo en eremita del Somriure de Monalisa i em dedico a comptar les bits de cada plana, o m'adapto a l'entorn, i aquí ha sorgit un nou dubte existencial dels meus: -Què faig¿?!!! M'apunto al fèisbuc deixant de banda els meus principis, basats tots ells en el fet de portar la contrària de manera sistemàtica quan algú insisteix matxaconament en "llevar-te al huerto" o millor em faig un blog, intentant emular els meus herois i heroïnes blogaires amb tot el morro i em marco un passi de verònica burlant de nou el toret feisbucaire que no para d'empaitar-me?

I ves per on que si heu arribat a aquest punt del meu primer text blogaire podreu veure quina ha estat la meva decisió final.

Diuen que un clau en treu un altre. Jo no ho sé..., de fet, no sé gaire de res, com podeu veure... i, a més a més, dubto si el poc que sé és cert o m'ho he inventat jo...

Ja ho veurem..., cauré en el parany? No hi cauré?

S'admeten apostes!!!

De moment m'ha fet molta més "il·lu" això del blog (ja veurem el què dura!)

De moment i per començar amb un Hola, ja està bé, no?